La ardenta afició que té y ha tingut sempre á las cosas de sa patria; lo gust que li cabria de que sos compatricis coneguessen mes á fondo nostre antich, melodiós y abundant idioma, que desgraciadament se pert de dia en dia, apesar de ser com una taula de marbre ahont estan grabadas nostras glorias, perdentse la qual han de desapareixer per precisió los recorts de aquellas; y en fi lo desitg de despertar en los demés eix sentiment noble y digne de alabança, son las únicas causas que han mogut al autor de estas poesias á darlas á la llum pública, esperant que sos compatricis las judicarán no per lo que ellas son en sí, per son mérit artístich, sino que las considerarán com lo desahogo de un cor jove rodejat encara de totas las ilusions de la vida, y que ha volgut desfogarse deixant en lo paper lo que sentia, com la flor llansa al vent las olors que li sobran.

Al publicarlas no pretent sino despertar algunas palpitacions en los cors dels verdaders catalans que se pendrán la molestia de llegirlas. Lo Gayté del Llobregat no aspira á cenyir la gorra de trobador ni á puntejar sa lira, puix coneix massa be que romperia sas cordas tant sols arribás á posar sa má pesada en ellas. Be está que pretengue conquistar una corona lo qui se creu ab forsas suficients pera guanyarla, puix la ambició de la gloria favoreix lo vol del geni: éll empero no desitja tant; axi que demana á los intelligents y homens de lletras als quals vingue entre mans esta obreta que no la xiulen, puix seria una crueltat pagar de est modo á qui no busca picaments de mans, y al que se presenta al certámen vestit de un modest mantell, y ab una gayta que callará tant prest se deixen sentir los preludis de una lira catalana.

A molts los semblará una extravagancia, un ridícol anacronisme esta collecció de poesias llansadas al mitg de la agitació y febre en que está la societat de resultas de las terribles y espantosas sacudidas que ha sofert en estos últims anys, y tal vegada considerarán al que las ha compostas com un marí sensa cor ni pietat que, fugint de las borrascas, ha vingut á cantar sobre la roca de la platja mentres los seus germans batallaban ab las onadas y desapareixian en lo abisme: mes éll pensa de altra manera: ha vist que lo nom de Napoleon recordaba lo de Alexandre; los dels que guerreijaren per la independencia de nostra patria lo del Cid; los dels que moriren per la llibertat lo de Padilla; que lo passat pot influir en gran manera sobre lo present com aquest sobre lo que es á esdevenir, y ha cregut que seria molt convenient traurer sas glorias passadas á la memoria del poble que treballa y se afanya per sa gloria venidera, y que alguns recorts de lo que forem podrian contribuir no poch á lo que tal vegada havem de ser. No se creguia per aço que confia massa en sí mateix, ó que presum tenir en sas mans los cors dels que lo escoltan y possehir lo poder mágich de ferlos sentir lo que éll sent: No: aço ha estat concedit tan sols als trobadors, y éll, ho repeteix, no ho es. Ha pres á son cárrech lo recordar á sos compatricis llur passada grandesa, y desterrar la vergonyosa y criminal indiferencia ab que alguns miran lo que pertany á sa patria, perque ha vist que li bastaban sos escassos coneixements per sortir victoriós de son empenyo, puix ha conegut que no devia fer sino obrir lo llibre de nostra historia en sas páginas mes brillants y poéticas; sentarse en las verdosas y venerables ruinas del antich monument que presenciá los heróichs fets que en aquella se descriuen, y senyalar ab lo dit la una y lo altre perque llegissen en élls los que tenian set de sentiments nobles y de palpitacions fortas.

Una idea en gran manera trista y desencantadora ha ocupat constantment al autor en la composició de las presents poesias. Cregué al empéndrer son treball que alguns de sos joves compatricis, entre los quals té la satisfacció de contarme no pochs que podrian cenyir dignament la gorra de vellut ab la englantina de plata, lo ajudarian en sa empresa alternant sos cantars amoniosos ab sos aspres versos, los tons encantats de llurs arpas ab los de sa gayta: mes per desgracia no ha succehit axi. Sol emprengué son camí y sol ha arrivat al fi de son viatge: unicament han ressonat en sas aurellas tres veus de las quals sols una li era coneguda, que no ha tornat á ourer mes, y que han servit per ferli mes sensible y dolorosa la soledat que lo rodejaba.

Sab que li respondrán que los retrau de ferho la dificultat que esperimentarian al voler versificar en una llengua de la qual casi no coneixen la gramática; que també en castellá poden cantarse nostras antigas glorias y las hassanyas de nostres avis sens deixar per aço de obrar en nosaltres lo mateix efecte: mes ¿es per ventura tan aspre y pobre nostre idioma que no compense mes que suficientment lo treball que se emplee en estudiarlo? ¿No tenim una col-lecció de crónicas tan abundant y variada com la puga possehir qualsevol altre poble, y una galeria immensa de trobadors, pares de la poesia vulgar moderna y als quals son deutors de moltas de sas bellesas lo enamorat Petrarca y hasta lo terrible Dante, mes rica que cap altre nació del mon, y en la que apareixen las sombras gegantescas dels dos últims Berenguers; de un Jaume lo batallador; de un Pere del punyalet, terror de las armadas del Cruel de Castilla; de un Joan, de un Martí, &c. al costat de las venerables y famosas figuras de Guillem IX, compte de Aquitania, que sen aná fet un calavera y torná sant de las crusadas; de Vidal de Besalú á qui trastornaren lo seny los amors de la Penaultier, orgullosa castellana de Provença; de Cabestany mort á traició per los celos de un marit que doná á menjar son cor á la que creya adúltera; de Bertran de Born, lo geni de la discordia dels antichs seggles; lo qui sols ha cantat las guerras que encenia y al qual posá Dante en son infern portant son cap en sas mans en pena dels cors que havia separat y dels llassos que havia romput en la vida; de Ricart, cor de Lleó, lo crusat invencible que, com diu un antich cronista, sortia sempre de la batalla ab la corassa herissada de fletxas com una taronja de agullas: dels Berguedans, dels Mallols y Jordis, y de Ausias March, en fi, lo Petrarca Valenciá, que com éll se enamorá en una iglesia, y tingué que plorar com éll la mort de sa estimada. ¿Y deixarém de estudiar las famosas obras de tants mestres del gay saber per no darnos la llaugera molestia de apendrer la llengua que beguerem ab la llet de nostras mares, que tartamudejarem quant petits, y que deuriam conservar com un joyell preciós, quant no per altra cosa, per la importancia de que gosá en altres épocas y per lo molt que nos recorda. Fá un seggle y quart, en lo asalt de Barcelona (setembre de 1714), que nostres avis batallaren catorse horas seguidas en defensa de llurs antichs privilegis, y que llur sanch corria á doll per los murs, plassas y temples de esta ciutat, per poder transmetrer á llurs nets la herencia y lo idioma que los habian deixat llurs pares; y no obstant de haber transcorregut tant poch temps, sos decendents no solament han olvidat tot aço sino que fins alguns de élls, ingrats envers sos avis, ingrats envers sa patria, se avergonyeixen de que se los sorprengue parlant en catalá com un criminal á qui atrapan en lo acte. Mes aço cesará, al menos se ho promet axi lo autor de estas poesias, per poch que vage generalissantse la afició que comensa á pendrer peu entre nostres compatricis envers tot lo que te relació ab nostra historia.

En quant á lo que li pugan contestar de que també lo castellá pot despertar en nosaltres iguals sentiments sempre que se ocupe en celebrar las glorias de nostra patria, lo autor de esta col-lecció se contentará ab respondrels que se posen la má sobre lo pit, y que judiquen despres per lo que aquest los diga.

No nega que apesar de ser catalans tenim que véncer algunas dificultats per poder versificar facilment en nostra llengua, pero sí que sian estas motiu suficient per escusarnos de cantar en ella. No la coneixen á fondo los que la troban aspre, pobre y poch apte per la poesia. Lo catalá es dols apesar de las paraulas exóticas que se han introduit en éll y de lo molt que se ha corromput per nostre deixament y abandono; es rich tant com qualsevol altra de las llenguas fillas de la llatina, entre las quals fou la primogénita; y se adapta á la versificació tant ó mes tal vegada que las altres, exceptuantne la Italiana, perque conserva encara moltas de las trasposicions de la llatina y per lo gran número que compta de monossilabos que la fan elástica, concisa, enérgica y armoniosa.

Y parla axi, no per esperit de provincialisme ó perque ho han dit altres la autoritat dels quals venera, sino per propri convenciment. Ningú pot avaluar millor la riquesa de una mina que lo qui treballa en ella, y éll pot dir, encara que sens orgull, que ha baixat fins á tocarne la veta. Desde que arribá á sos oidos, que desgraciadament fou molt tart, la paraula Trobador; desde que sentí parlar á sos joves amichs, als quals deu lo poch que val, de estos fills de l' arpa que anaban de castell en castell per distraurer lo enuig dels barons en temps de pau y que deixaban la gorra per lo elm en temps de guerra; de estos fills de l' arpa que poetas y caballers ensems venian á posar als peus de sa dama tant prest la englantina de plata que havian guanyat en un certáment, com la bordada banda ab que havia premiat sa bravesa la reyna de un torneig; de estos fills de l' arpa en fi que passabant sa vida cantant los amors, la religió y la caballeria, li prengué un desitg ardent de coneixels; desitg que ha anat sempre en aument, y que en part ha tingut ocasió de satisfer.

Ell ha recorregut y recorra encara tota la galeria de trobadors desde Guillem de Aquitania hasta lo modest Aribau que sembla haber volgut posar lo sagell als cants de nostres poetas ab sa oda á la Patria digne del dialecte en que está escrita; éll ha examinat y examina encara part per part eix venerable y gegantesch monument dels seggles passats, del qual pot dirse, com del que aixecan los habitants de Mégico en lo centro de son pais y al que portan una pedra tots los que passan per la carretera: tots han contribuit á alsarlo mes ningú li ha dat son nom; éll ha estudiat y estudia encara estas poesias escritas en una llengua casi desconeguda á las quals estan confiats tants dolorosos sufriments, tants sentiments apassionats, tantas palpitacions secretas; las que semblan, com diu Sismondi, inscripcions de mort escritas sobre las tombas dels mateixos que las cantaren, y que interesan per la mateixa rahó que ningú se recorda de ellas; y sua ó de son escas talent es la culpa si no ne ha tret lo profit que podia, y si sas poesias, en lloch de ser un argument práctich de lo que acaba de dir en favor de son idioma, serveixan tant sols per desmentirho. Sia lo que sia lo treball está fet; la mina está oberta; axi que repeteix aqui lo que ha dit antes, aço es, que espera que sos compatricis acullirán ab indulgencia la obra, sino per lo poch que en sí val, per lo treball que li costa y per la intenció ab que ha sigut feta, al pas que se promet que altres á qui ha favorit lo cel ab mes de sos dons empendrán ab calor lo estudi de nostra llengua, y tornarán per lo honor de nostre pabelló ab arguments de fets y de paraulas.

Catalunya pot aspirar encara á la independencia, no á la política, puix pesa molt poch en comparació de las demes nacions, las quals poden posar en lo plat de la balansa á mes de lo volúmen de sa historia, exércits de molts mils homens y esquadras de cents navios; pero si á la lliteraria, fins á la qual no se estent ni se pot estendrer la política del equilibri. Catalunya fou per espay de dos seggles la mestra en lletras dels demés pobles; ¿perque puix no pot deixar de fer lo humillant paper de deixeble ó imitadora, creantse una lliteratura propria y á part de la castellana? ¿Perque no pot restablir sos jochs florals y sa academia del gay saber, y tornar á sorprender al mon ab sas tensons, sos cants de amor, sos sirventeses y sas aubadas? Un petit esfors li bastaria per reconquistar la importancia lliteraria de que gosá en altres épocas, y si Deu permetés que esta idea se realisés algun dia, y que los genis catalans despenjassen las arpas dels trobadors que han estat per tant temps olvidadas, lo Gayté del Llobregat, per escasas que sian sas forsas, se compromet desde ara per llavors á guerreijar en lo lloch que se li senyale, encara que sia á última fila, per conquistar la corona de la poesia que nostra patria deixá cáurer tan vergonyosament de son front y que los demes pobles reculliren y se apropriaren.

Entretant arriba eix dia lo autor de estos llaugers ensaigs, obra de dos anys de treball y de estudi, se tindrá per mes que premiat ab tal que puga mereixer de sos compatricis que li digan lo que á sí mateix se diu lo Doctor Ballot al fi de sa gramática:
PUS PARLA EN CATALÁ, DEU LIN DON GLORIA.
Abril de 1841.